Categories
Feina

3ª Entrega

 

Està decidit. Ella és la primera en saber-ho. Quan els altres li pregunten, ell encara contesta "todavia no lo se".

Sí, és el millor. Ella ho vol així, ha de marxar, això no podia ser de cap altra manera. Demà al matí ell marxa a l’altra delegació pq li expliquin com funciona tot plegat.

Aquesta tarda esta sent una merda. Ella està trista. Està molt trista. No somriu, no li fan gràcia les bromes de les seves companyes ni les sortides espontànies que tenen. Se’n va. Ara és en sèrio. Marxa. Quan arribi a la feina i miri al seu lloc, ja no hi serà. Perquè molestar-se en estar guapa cada matí? Ell ja no la veurà… Quan després de dinar vulgui gaudir de les converses de sobretaula que tenien, les haurà de recordar, perquè ja mai més tornaràn a ser reals.

És hora de plegar. Surten cap a fora, els dos saben que volen dir-se algo, però hi ha molta gent. Quan per fi es queden sols, arriba el bus d’ell. Ell la mira com dient… "m’anaves a dir algo, oi?". Ella fa que sí amb el cap i li deixa anar un "no te vayas…" amb molt de sentiment. Es separen.

La tarda no s’arregla. La nit no pinta millor tampoc. Parla amb una amiga pel msn dp de sopar. No té preu. Sempre l’anima. Ara ja no està tant trista. Se sent amb forces. La conversa ha anat plena de positivisme i de reflexions. Ella s’ha adonat d’una cosa molt important: No vol que marxi. Realment, no ho vol.

Ara l’invaeix la por. Una por tremenda. I no és pas por a estar-se equivocant al dir que no vol que marxi. Feia temps que no tenia tant clar un pensament. Tampoc li fa por el futur o el que pugui arribar a sentir per ell. Ni tant sols li fa por el que puguin dir els companys de feina si s’enteren. Res d’això li importa en aquests moments. La unica preocupació que té, la unica por, la única angoixa que la deixarà intranquila tota la nit, és la de no estar a temps de rectificar.