Primer treure’m la pols i les terenyines…
I ara… Per feina!
Un bon dia, ma mare em comenta la idea de marxar de vacances a Cuba. Fantastic! Emoció intriga, dolor de barriga… Nervis, maletes, hores de viatge…
Tot estupendu i fantàstic. Les terres d’allà, increibles, les platjes, millor encara, i la gent, millor que les dues anteriors juntes (sí, vaig conèixer un cubano).
Tornem. Li explico a la meva amiga Raquel lo genial que ha sigut tot, i fa; "perquè no anem nosaltres dues al agost?". Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!! Fantaaaaaaaaaaaaaaastic!!!! (Merci halcon viages, por esos 6 meses sin intereses)
Ara que sé el que és, el que hi ha, i tinc la certesa de lo increiblement bé que ens ho passarem, tinc el doble de nervis, el doble de emoció, el doble de intriga, i el doble de dolor de barriga.
Tot estupendíssim, i fantastiquíssim… o casi.
Els vincles afectius amb el cubano, creixen per moments. El primer cop va ser algo impactant i sorprenent, pero ara ja el segón, va ser de boig.
I ara no em ficaré a fer un discurs cursi sobre l’amor, però el que sí es cert, es que no pots dir mai "de este agua no beberé" perqué… Per boques, pam. Ets la primera que hi acabes bebent.
Jo sempre deia; "mai em casaré".