De nou, al bell mig de una conversa normal, en un dia normal, en una situació normal, em deixes anar que no em vols fer mal, que no estàs enamorat, i que segurament no ho estaràs mai. De nou. De nou, vol dir que ja m’ho havies dit abans, i que segueixo aprop teu pq no et crec. I no et crec perqué els gestos i els fets que em demostres, m’indiquen just el contrari. I no et crec perqué molts dels altres cops, haviem begut. I no et crec perqué quan m’abraces noto que em sents. Però començo a creure’t.
Em dius que sempre construeixo castells a l’aire, que veig fantasmes on no hi son, em poses exemples reals de situacions que ja he viscut. M’expliques que tens al cap l’ultima noia amb la que vas estar, que tens una manca de carinyo, que jo omplo. Fa dues setmanes em vas dir que "ja havia passat el moment" amb aquesta noia. Estic agotada de tantes contradiccions. M’estic tornant boja. Canvies de banda constantment, pero saps que? Que hi ha una cosa que no la canvies mai de banda, hi ha una cosa que sempre mantens; que no estas enamorat de mi i que no ho estaràs mai. Llavors que estem fent? Aixó no s’aguanta per cap lloc. No vindré mes. Si tu no vols estar amb mi, jo tampoc vull estar amb tu.