Aquest apartat "homes" on vaig encalaixant els posts per temes, m’ha fet pensar en algo.
Homes? Diré "home"! I diré "home" perqué només és ELL el motiu de les rallades més profundes que he patit en la vida, perqué és ELL l’únic que m’ha provocat plorar de felicitat per la simple raó de tenir-lo abraçat i sentir-lo aprop, perqué és ell qui ha aconseguit treure’m el son per les nits, perquè em desperto a mitjanit repetint el seu nom, perquè és increiblement fantàstic te’l miris per on te’l miris, i perquè és del tot i totalment impossiblel, conèixe’l i no estimar-lo.
És per això que tothom l’adora, i és per això (i per moltes moltissimes altres coses) que tota la humanitat femenina i bona part del col.lectiu gay, voldría tenir-lo, per sempre, al costat.
Independentment del que fa i dels gestos preciosos que té, m’ha repetit que no vol res serio, però… Llavors m’he de sentir afortunada per poder-lo tenir aprop encara que sigui de tant en tant? Aparentment la resposta sería un SI. N’hi ha moltes que pagaríen per poder estar en el meu lloc. Moltes. I tot el que visc, ho faig amb els 5 sentits i es increible.
Però, amb el temps, pot canviar el "no vull res serio" per un "casa’t amb mi"? He de tenir tota la paciencia del món, fins que arribi aquest dia? I si el dia no arriba mai i estic perdent el temps i fent-me mal? Pq de fet, em fa mal quan em repeteix que no esta enamorat, em fa mal quan sé que ha estat amb una altra, em fa mal quan el sento tontejar, em fa mal quan el truco i no me’l agafa, i passen les hores i no em torna la trucada…
Quin dilema. No és fàcil.