De vegades em sento identificada amb alguna peli, amb alguna cançó, amb el raonament d’alguna amiga, o fins i tot amb el comportament d’algún desconegut.
Però avui he sentit una identificació incorrecta. Així que l’he canviat!
La Martinai el Marçal, en un bar, veient el barça.
Es miren i es fan ullets, desde les respectives taules.
Ell vesteix estética punk, ahhhhh.
Ella hippie conjuntada, ahhhhh.
Ai, Martina,
Ai, Marçal,
Qui s’acosta a parlar amb l’altre? Qui s’arrisca a fracassar?
Qui saltarà sense xarxa?
Ell no vol donar cap pas, ahhhh.
Ella se’l vol endur a casa, ahhhhhh.
Et convidaria a venir, seria atrevit, seria brutal.
Si volguessis sortir amb mi, quin moment més important!
Aniríem a esmorzar, ahhhhh,
La nit seria tan llarga i marxaríem a dormir, en una gran abraçada.
I tindríem fills ben forts, i una casa amb balconada.
La Martina, va a pagar, ahhhh.
Ell abaixa la mirada, ahhhh.
Però, l’estona ha anat passant, i es repensa la jugada.
Ell segueix allà assentat.
Ella torna, i es declara.
És nit dolça per ser febrer,
No esperava pas trovar-te.
