Arxiu diari: 06-07-2011

Escriure

“M’encanta escriure”. M’ho ha dit la Xènia fa una estona en un mail. “I a mi també”, he pensat. I tant que m’agrada!

Cada escriptor te la seva propia metodologia. Jo, quan començo a escriure un llibre, primer necessito saber que tindré temps per escriure’l tot. Un pont, unes vacances, un any sabàtic… el que sigui, però he de saber que no el deixaré mitges.

Després em faig un esquema de com anirà la cosa. Un esbós molt lleuger, tan sols un “índex” en el que resumeixo el capítol en una linea o idea, i m’asseguro que la hitòria té un bon equilibri i ritme.

I començo a escriure….

Ah, sí… escriure és com una mena de màgia. Tan sols has de decidir el que vols que passi, i en el teu petit univers, passa. Un univers sense normes, en el que tot pot passar. Només ho has d’escriure. I automàticament, tot passa. Si vols un personatge lleig i dolent que viu en un apartament tronat de Vilassar de Mar, el tens! Si vols un cargol content que viu a un bosc amb la idea de muntar un circ, també el tens. I si vols una top model que després de esnifar la seva enèsima ralla de coca té una revelació i es fa budista, també la tens. Tan sols has de pensar i escriure.

I tot raja…

I tant que raja. Els personatges cobren vida i van sols. Jo en realitat només escric el que està passant, el que cada personatge fa en cada moment, segons la seva forma de ser. Quan escric, descobreixo la escena mentre passa, al igual que el lector. Els meus personatges van sols, jo només els “deixo fer”. I escric, i escric… no és estrany veure’m fer cares rares mentre escric. M’enfado, somric, “frunzo el ceño”, etc. I es que quan els meu personatges viuen emocions, jo també les visc… :)

Durant les temporades d’escriptura, no tinc horaris… em llevo a les 5 del matí, o me’n hi vaig a dormir… tan se val. Ell meu dia no té horaris… quan escric. :)

…seguirá!

BBK

Alarma per demà: 5:45h.

Uf, que aviat!!! És molt aviat!!! No sé ni si em podré posar les lentilles. Quan tinc tanta son, és impossible, es com si l’ull em digués… “Ei, deixa’m en pau que estic adormit!!! No vull res!!! Fora!!!”. Parpallejes un cop, i… plup!!! La lentilla a la pica.

Quins nervis!!! M’he de desfogar a aquí perqué ja estic farta de cridar-li a la orella a la Elsi: “Que demà marxeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeem!!”. I m’imagino que ella encara està més farta de mi! Però es que… demà marxem!!! A les 7h del matí surt el bus desde l’estació del Nord cap a Bilbao! I jo encara no m’he fet la maleta!!!

Cooooooooooorre!!! Sintetitza!! Ràpid! Poca cosa! Lo imprescindible! Deixa’m calcular… 4 dies… 4 calces… 4 samarretes… 1 pantalò tejano (todoterreno)… 1 toballola petita… el sac de dormir… 1 polar… la crema solar… 1 pijama… 1 xancles (mai se sap com serán les dutxes)… 1 tenda doble d’acampada… 1 asterilla… 4 mitjons… Ok. Demà quan m’hagi rentat les dents, posat el desodorant, i pentinat… Acabaré de fer el neceser.

Marxem al BBK live. Sálvese quien pueda. Ens llegim dilluns!

Que passeu un bon cap de setmana!!!

El gondolero

Avui al “curset de negociació”, altrament dit “cursillo de negociación” (que em sona millor perqué és com li dic sempre, estigui parlant en l’idioma que estigui parlant), just quan estàvem treballant les necessitats que té cadascuna de les parts a l’hora de negociar… Ens ha explicat un conte que m’ha encantat. Es diu “el gondolero”.

A Venècia, al costat d’un canal, treballava el nostre gondolero. Aquell matí, estava assegut a terra, en un racó del carrer on tocava el sol de ple. Tenia els ulls tancats, i un ampli somriure a la boca. La temperatura era ideal.

Un empresari català, que havia anat a Venècia a celebrar el seu viatge de noces, el va veure allà assegut, molt aprop del canal, i molt aprop també d’una gòndola buida. L’empresari i la seva recent dona, es van acostar al nostre gondolero, i aquest, va obrir els ulls sorprés, i els va saludar amablement.

– Hola bon dia!!!

– Molt bon dia! Que la porta vosté aquesta gòndola?

– Si, i tant! Els agradaría pujar a fer un passeig?

Van pujar, i un cop a sobre, l’empresari recorda lo complicat que és trobar un gondolero lliure a Venècia, i de sobte, se li acut un gran suggeriment per fer al nostre gondolero.

– Escolti, vosté hauria de posar-se al vell mig del passeig en comptes de seure en un racó del carrer.

– I perquè hauria de fer això?

– Perquè d’aquesta manera, estaría més a la vista de tothom, i tindría molta més feina.

– I perquè vull tenir més feina?

– Home doncs per guanyar més diners i poder viure millor.

– I perquè viuria millor?

– Perquè podria comprar-se moltes gòndoles, i contractar a gent que treballés per vosté, de manera que vosté no hauria de treballar i podría estar a la piscina que hi hauría al jardí de la seva nova casa, estirat, prenent el sol.

– Prendre el sol m’encanta! De fet, es el que ja estava fent just abans de que vostés vinguessin :)

Això és post “Imatge”. A veure com queda :)

Rajola Déu vos guard!

Doncs tampoc ho veig taaaant diferent… no sé, no sé… apart del subtitol… Aquestes coses tant modernes, després no els hi acabes de trobar el què… no hi ha res com lo de tota la vida!!

Em queixava de no tenir sabates, fins que vaig veure a algú que no tenia peus…