“M’encanta escriure”. M’ho ha dit la Xènia fa una estona en un mail. “I a mi també”, he pensat. I tant que m’agrada!
Cada escriptor te la seva propia metodologia. Jo, quan començo a escriure un llibre, primer necessito saber que tindré temps per escriure’l tot. Un pont, unes vacances, un any sabàtic… el que sigui, però he de saber que no el deixaré mitges.
Després em faig un esquema de com anirà la cosa. Un esbós molt lleuger, tan sols un “índex” en el que resumeixo el capítol en una linea o idea, i m’asseguro que la hitòria té un bon equilibri i ritme.
I començo a escriure….
Ah, sí… escriure és com una mena de màgia. Tan sols has de decidir el que vols que passi, i en el teu petit univers, passa. Un univers sense normes, en el que tot pot passar. Només ho has d’escriure. I automàticament, tot passa. Si vols un personatge lleig i dolent que viu en un apartament tronat de Vilassar de Mar, el tens! Si vols un cargol content que viu a un bosc amb la idea de muntar un circ, també el tens. I si vols una top model que després de esnifar la seva enèsima ralla de coca té una revelació i es fa budista, també la tens. Tan sols has de pensar i escriure.
I tot raja…
I tant que raja. Els personatges cobren vida i van sols. Jo en realitat només escric el que està passant, el que cada personatge fa en cada moment, segons la seva forma de ser. Quan escric, descobreixo la escena mentre passa, al igual que el lector. Els meus personatges van sols, jo només els “deixo fer”. I escric, i escric… no és estrany veure’m fer cares rares mentre escric. M’enfado, somric, “frunzo el ceño”, etc. I es que quan els meu personatges viuen emocions, jo també les visc… :)
Durant les temporades d’escriptura, no tinc horaris… em llevo a les 5 del matí, o me’n hi vaig a dormir… tan se val. Ell meu dia no té horaris… quan escric. :)
…seguirá!