Aquest matí m’ha passat una cosa molt extranya, que m’ha encantat.
Ahir van començar els “coles”, i amb ells, van començar també les caravanes. Doncs avui, en el trajecte cap a la feina, i just enmig d’un “parón-caravanil”, m’he parat a observar la cara de la gent. Hi ha gent que va molt estressada, canviant d’un carril a l’altra sense adelantar gens de recorregut. Hi ha gent que va molt adormida amb les marques del llençol encara a la cara. Hi ha gent que rondina i es fa mala sang per la impotencia de no poder apretar l’accelerador tant com voldría. I hi ha gent que és feliç, i va rebossant felicitat i contagiant-la a qui es vol empapar.
Ha sigut concretament un camió, que estava en el carril de més a la dreta possible. No tenia cap pressa. Portava un llibre, i com que alló estava paradíssim, l’estava llegint a sobre del volant. Jo el mirava de perfil, perqué estava un carril més a l’esquerra, i m’he quedat mirant-lo sense poder apartar la vista, perqué portava un nas de pallasso!
I com que el vermell es el color que més es veu, m’he fixat primer amb el nas de pallasso, però no s’acaba aquí la descripció. També portava unes ulleres enooormes de color fucsia amb brillantets. I no eren enooormes de les que es porten avui dia grans… Eren enooormes en plan “pepe gafez-que-mala-zueeerte-chato!”.
En aquell moment, ell ha notat la meva mirada, ha aixecat la vista del seu llibre, i m’ha mirat directa. Llavors m’ha senyalat amb el dit, obrint la boca teatrelitzant sorpresa, i m’he hagut de riure.
Ell ha sigut conscient de que tenía la meva atenció captada, i ha començat a gesticular de forma molt còmica, posant-se les mans al cap veient la gran caravana que teníem per tot el voltant. Se’n enfotía! Jo no podia treure’m el somriure de la boca.
El meu carril ha començat a accelerar, i m’ha fet molta pena perdre’l del meu costat. Aquest tipus de persones, son les que a tothom vol tenir aprop.