Categories
Feina

Happy minutes

Treballo a la mateixa empresa desde fa 8 anys. He treballat en diferents empreses (tot i que no tantes com en Jun!), però mai tant de temps en la mateixa.

Tot evoluciona: un nen, un curs, una flor, un problema, un cotxe… I una feina també! L’entorn canvia, la crisis apreta, els directors dels diferents departaments son sustituits per uns altres directors, les estrategies queden obsoletes, etc, etc, etc… Algú va dir algun cop “Si quieres resultados distintos, no hagas siempre lo mismo”, i aquesta frase ens ha captivat.

Tenim un equip de valors, format per gent de diferents departaments, que ha creat els happy minutes! Que son? Doncs son un espai de temps (de 20 minuts) on ens mostren (de formes molt originals!) els valors que són importants per tenir éxit, i on podem parlar i relacionar-nos amb la gent de tots els departaments mentre esmorzem pastissos, café amb llet, suc de taronja i croissanets.

Doncs bé! Aquest espai de temps, és 1 cop al mes, a les 10,30h del matí i normalment en divendres;  i ahir vam tenir el plaer de poder gaudir-lo!

Els llums de tota l’empresa s’apaguen, el projector s’encén i la cançó més optimista de Macaco, comença a sonar! Tots ens aixequem i caminem fins al projector, i, amb els pèls de punta, mirem el videoclip com si no l’haguessim vist mai.

El valor d’aquest mes és: atrevir-nos! Cal ser atrevit per provar coses noves sense tenir por. Els coordinadors de l’equip de valors ens reparteixen a cadascú un gorro de Papa Noel, un espantasogres i una bossa de basura de color vermell o verd. Després ens fan fer dos grups, els vermells a una banda i els verds a una altra, i finalment han tret una xuleta gegant amb una nadala escrita amb 3 colors. “Els verds cantarán quan toqui la frase verda, els vermells cantarán quan toqui la frase vermella, i tots cantarem junts quan toqui la frase negra”, ens han dit.

“Preparats? Unaaaa, doooos, i tres!” Sorprenentment tothom s’ha posat a cantar! Fluixet, això si, però se sentia una remor important!!! Després hem rigut, ens hem auto-criticat, i hi hem tornat un cop i un altre. El sentiment de grup ha sigut molt maco, tots vestits amb aquelles bosses de basura del mateix color, i amb aquell gorro blanc i vermell amb la bola blanca a la punta, fèiem molt de goig! No sé si estàvem guapos o ridículs, però en qualsevol cas, fèiem molt de goig!

És admirable que aquest equip ens ofereixi l’oportunitat d’alliberar-nos de la rutina i d’instruir-nos d’aquestes formes tant especials i divertides cada mes. Quan pensàvem que haviem sigut tots molt atrevits, ha passat una cosa que ens ha demostrat que encara no ho havíem sigut prou.

L’alarma d’incendis de tot l’edifici i tot el polígon industrial ha començat a sonar i hem hagut de sortir correns ordenadament del edifici, cap a la nostra zona de seguretat, que és al mig de la rotonda. Cada any (més o menys) tenim simulacres d’incendi d’aquest tipus perque no se’ns oblidi com hem de sortir i on hem d’anar.

Allà a la rotonda hi havia l’ambulancia i molta gent de totes les empreses del voltant. Quan hi hem arribat tots i, després de que la persona encarregada de contar-nos i comprovar que no faltés ningú, ho ha fet, l’equip de valors s’ha posat en marxa de nou, ha tret la xuleta gegant perquè tothom la veiés i…  “Unaaaaa, doooooooooooooooos, i tres!!!”. De nou ens hem posat a cantar la nadala. Aquest cop, entre el subidón d’adrenalina i la rasca que fotía, no hi havia veus fluixetes, tothom s’ha posat a cantar amb energía i força, i no només cantar, sinó que també a ballar i a moure el cos!

Tothom ens mirava, ens feia fotos, vídeos, ens preguntava de quina empresa som, i finalment s’han unit també a cantar amb nosaltres!!!

Un cop més, m”he sentit molt afortunada de formar part d’aquesta empresa. Gràcies companys!!!

 

 

 

 

 

 

 

Categories
Fets

Amic invisible

Alguns anys seguits, hem fet entre la gent que formem la colla d’amics, un amic invisible de pongos.

Jo em pensava que aquesta paraula l’havía inventat una amiga de la colla, concretament, pensava que se l’havia inventat la persona que em va explicar el significat quan jo encara el desconeixía (digue’m simple!), però no és així! Resulta que l’any passat el centre comercial l’Illa Diagonal, també va fer un concurs de pongos.

Doncs pels que no heu sentit mai aquesta paraula, un pongo és una cosa que, en el moment que te la regalen, penses… “Ufff… esto donde lo pongo?”. És un significat molt diferent al que dona la RAE.

Aquest any hem decidit fer un amic invisible diferent!!! Un regal fet per nosaltres, amb les nostres propies mans, dedicant el temps necessari a aquest amic fantástic que ens hagi tocat, i omplint el nostre temps i la nostra manualitat amb tot el carinyo i l’amor possible!

Les premises son no gastar més de 10€ en material, i que no sigui un “pongo”, és a dir, que tingui alguna utilitat. Sembla una muntanya al principi. Quan agafes el paperet amb el nom de la persona que t’ha tocat, la muntanya es una mica més baixa. Quan busques idees i més idees per google, la muntanya és a part de més baixa, més petita. Quan decideixes el què faràs i compres el material, la muntanya és gairebé inexistent. Quan t’hi poses de ple, amb tota la taula escampada de coses, tots els colors, la goma, el llapis, la música de fons sonant… La muntanya s’ha transformat en un llac preciós i blau, un espai de benestar i relaxació.

Després del subidón, arriba el moment en el que acabes la obra d’art, i llavors, es barregen dos sentiments: la satisfacció (d’haver-ho acabat i veure que ha quedat molt xulo) i la nostàlgia (d’haver-ho difrtutat).

Si no sabeu que fer per l’amic invisible, us ho recomano!

O, si de cas, espereu al dia 18/12 (que és el dia en el que ens donem els regals), i segons el que em toqui rebre, us confirmo si us ho recomano o no!

 

 

 

 

Categories
Feina

Oficina compartida

Déu vos guard!

Treballo des de casa, i el tema té la seva gràcia. Sobretot perquè la feina em cau aprop de casa. És lo que té.

Però ara que tinc dos fills, cada vegada és més difícil ser productiu. I per això he decidit agafar una oficina compartida. Rollo pis d’estudiants, però versió “oficina”. El tema estaria en compartir les despeses amb  tres persones més. Calculo que només posant uns 200€ cadascú podem pagar lloguer, aigua, llum i Internet.

La oficina és a Mataró, i de aquesta pinta:

 

cowm

Com veieu, és la mar de cucarratona. Té dos grans despatxos i una sala de reunions rollo “peixera” al mig. Apart, un parell d’altells, un WC i un mini magatzem per a guardar els trastos.

Algun interessat?

Categories
Gràcies

Mama, ets única

Aquest post va dedicat a les mares (i a les iaies, evidentment, que al final, no deixen de ser també una mare!).

A les mares que tot t’ho diuen, que ho fan pel teu bé, que molesta… però que, en el fons; tenen raó.
A les mares que, per art de màgia, sense donar-li la més mínima pista del que passa; tot ho encerten.
A les mares que s’alegren increiblement moltíssim quan les vas a veure, i que de forma impulsiva i desmesurada, abans de marxar, et donen tot el que tenen al seu abast (i més!) perquè t’ho emportis i ho gaudeixis.
A les mares que pagaríen tot l’or del món perqué no arribés mai el moment de la despedida: Un moment molt tendre on, carinyosament, t’acompanyen a la porta, surten al replà (ajudant-te amb les bosses) a esperar amb tu que arribi l’ascensor, i quan arriba, esperen a que entris, i quan estàs dintre, esperen a que baixis, i quan estàs baixant, esperen a que desapareguis del tot, i quan has desaparegut del tot… Desapareix també un trosset petit del seu cor, i esperen amb il.lusió que torni a arribar el dia en el que de nou s’alegraràn increiblement moltíssim de que les tornis a visitar.
Categories
Coses de la vida

Bici el·líptica

Bici el·líptica

Va arribar divendres, i fins diumenge encara tenia agulletes només per muntar-la. No se perquè, però em pensava que tot plegat seria més fàcil. Però res més lluny de la realitat, em va costar un huevo. Si mai heu muntat un moble de IKEA, no és RES comparat amb una bicicleta el·líptica del Decathlon. Les instruccions són de pena. No s’entén cap dibuix, perquè els cargols i les rosques els fan tant petits que tots semblen igual.

En fi, espero que ara l’amortitzem fent molt d’exercici. Ja us explicaré. La Xènia diu que la que van comprar la van muntar, i encara està allà, fent de florero. Un florero molt gros, això sí.

Categories
Reflexions

Resurecció

Alguns blogs tenen més vides que els gats. Torno amb ganes d’escriure!