Aquest post va dedicat a les mares (i a les iaies, evidentment, que al final, no deixen de ser també una mare!).
A les mares que tot t’ho diuen, que ho fan pel teu bé, que molesta… però que, en el fons; tenen raó.
A les mares que, per art de màgia, sense donar-li la més mínima pista del que passa; tot ho encerten.
A les mares que s’alegren increiblement moltíssim quan les vas a veure, i que de forma impulsiva i desmesurada, abans de marxar, et donen tot el que tenen al seu abast (i més!) perquè t’ho emportis i ho gaudeixis.
A les mares que pagaríen tot l’or del món perqué no arribés mai el moment de la despedida: Un moment molt tendre on, carinyosament, t’acompanyen a la porta, surten al replà (ajudant-te amb les bosses) a esperar amb tu que arribi l’ascensor, i quan arriba, esperen a que entris, i quan estàs dintre, esperen a que baixis, i quan estàs baixant, esperen a que desapareguis del tot, i quan has desaparegut del tot… Desapareix també un trosset petit del seu cor, i esperen amb il.lusió que torni a arribar el dia en el que de nou s’alegraràn increiblement moltíssim de que les tornis a visitar.