Arxiu de l'autor: Xènia

La queixa és com una gavia

Hi havia una vegada, un home que es deia Jaume i que vivia sol, amb la  grata companyia del seu rossinyol cantaire. Era un rossinyol molt i molt alegre que cantava dia i nit alegrant totes les habitacions del pis en el que vivien.

 

Un bon dia assolellat de juliol, en Jaume va decidir treure la gavia al petit balcó que hi havia al pis, perquè al rossinyol li toqués una mica el sol i pogués gaudir del aire fresc del carrer. En aquell moment, un colom que l’observava desde l’arbre de davant, va volar fins al balcó, va caminar fins a la gavia, va parlar amb el rossinyol, va marxar, i el rossinyol va deixar de cantar.

 

En Jaume, al veure tota l’escena, es va preocupar i va preguntar un cop i un altre al rossinyol perquè havia deixat de cantar, però el rossinyol no contestava. Li va posar més menjar, li va posar més aigua, fins i tot el va portar al veterinari. No hi havia cap explicació, no estava malalt, no tenía gana, i tampoc tenía set. Només li quedava una opció: anar a veure al Rei Salomón.

 

El Rei Salomón, era un rei molt poderós perquè podía comunicar-se amb tots els animals del món, de manera que va agafar la gavia amb el seu rossinyol, i li va fer aquesta consulta: “Podría preguntarli al meu rossinyol perquè ha deixat de cantar?”.

 

El Rei Salomón li va preguntar al rossinyol, en el idioma dels ocells, perquè havia deixat de cantar, i el rossinyol li va dir: “Jo abans era un ocell lliure, volava i volava pel cel, fins que un dia, em van caçar i em van posar en una gavia. En aquell moment em vaig començar a queixar dia i nit perquè em tornessin a deixar lliure, fins que un dia, un colom va venir al balcó i em va dir que els laments que expresso son els que em fan estar aquí dintre tancat, i vaig decidir no tornar-me a queixar mai més.”

En Jaume, va decidir deixar el seu rossinyol en llibertat.

Happy minutes

Treballo a la mateixa empresa desde fa 8 anys. He treballat en diferents empreses (tot i que no tantes com en Jun!), però mai tant de temps en la mateixa.

Tot evoluciona: un nen, un curs, una flor, un problema, un cotxe… I una feina també! L’entorn canvia, la crisis apreta, els directors dels diferents departaments son sustituits per uns altres directors, les estrategies queden obsoletes, etc, etc, etc… Algú va dir algun cop “Si quieres resultados distintos, no hagas siempre lo mismo”, i aquesta frase ens ha captivat.

Tenim un equip de valors, format per gent de diferents departaments, que ha creat els happy minutes! Que son? Doncs son un espai de temps (de 20 minuts) on ens mostren (de formes molt originals!) els valors que són importants per tenir éxit, i on podem parlar i relacionar-nos amb la gent de tots els departaments mentre esmorzem pastissos, café amb llet, suc de taronja i croissanets.

Doncs bé! Aquest espai de temps, és 1 cop al mes, a les 10,30h del matí i normalment en divendres;  i ahir vam tenir el plaer de poder gaudir-lo!

Els llums de tota l’empresa s’apaguen, el projector s’encén i la cançó més optimista de Macaco, comença a sonar! Tots ens aixequem i caminem fins al projector, i, amb els pèls de punta, mirem el videoclip com si no l’haguessim vist mai.

El valor d’aquest mes és: atrevir-nos! Cal ser atrevit per provar coses noves sense tenir por. Els coordinadors de l’equip de valors ens reparteixen a cadascú un gorro de Papa Noel, un espantasogres i una bossa de basura de color vermell o verd. Després ens fan fer dos grups, els vermells a una banda i els verds a una altra, i finalment han tret una xuleta gegant amb una nadala escrita amb 3 colors. “Els verds cantarán quan toqui la frase verda, els vermells cantarán quan toqui la frase vermella, i tots cantarem junts quan toqui la frase negra”, ens han dit.

“Preparats? Unaaaa, doooos, i tres!” Sorprenentment tothom s’ha posat a cantar! Fluixet, això si, però se sentia una remor important!!! Després hem rigut, ens hem auto-criticat, i hi hem tornat un cop i un altre. El sentiment de grup ha sigut molt maco, tots vestits amb aquelles bosses de basura del mateix color, i amb aquell gorro blanc i vermell amb la bola blanca a la punta, fèiem molt de goig! No sé si estàvem guapos o ridículs, però en qualsevol cas, fèiem molt de goig!

És admirable que aquest equip ens ofereixi l’oportunitat d’alliberar-nos de la rutina i d’instruir-nos d’aquestes formes tant especials i divertides cada mes. Quan pensàvem que haviem sigut tots molt atrevits, ha passat una cosa que ens ha demostrat que encara no ho havíem sigut prou.

L’alarma d’incendis de tot l’edifici i tot el polígon industrial ha començat a sonar i hem hagut de sortir correns ordenadament del edifici, cap a la nostra zona de seguretat, que és al mig de la rotonda. Cada any (més o menys) tenim simulacres d’incendi d’aquest tipus perque no se’ns oblidi com hem de sortir i on hem d’anar.

Allà a la rotonda hi havia l’ambulancia i molta gent de totes les empreses del voltant. Quan hi hem arribat tots i, després de que la persona encarregada de contar-nos i comprovar que no faltés ningú, ho ha fet, l’equip de valors s’ha posat en marxa de nou, ha tret la xuleta gegant perquè tothom la veiés i…  “Unaaaaa, doooooooooooooooos, i tres!!!”. De nou ens hem posat a cantar la nadala. Aquest cop, entre el subidón d’adrenalina i la rasca que fotía, no hi havia veus fluixetes, tothom s’ha posat a cantar amb energía i força, i no només cantar, sinó que també a ballar i a moure el cos!

Tothom ens mirava, ens feia fotos, vídeos, ens preguntava de quina empresa som, i finalment s’han unit també a cantar amb nosaltres!!!

Un cop més, m”he sentit molt afortunada de formar part d’aquesta empresa. Gràcies companys!!!

 

 

 

 

 

 

 

Amic invisible

Alguns anys seguits, hem fet entre la gent que formem la colla d’amics, un amic invisible de pongos.

Jo em pensava que aquesta paraula l’havía inventat una amiga de la colla, concretament, pensava que se l’havia inventat la persona que em va explicar el significat quan jo encara el desconeixía (digue’m simple!), però no és així! Resulta que l’any passat el centre comercial l’Illa Diagonal, també va fer un concurs de pongos.

Doncs pels que no heu sentit mai aquesta paraula, un pongo és una cosa que, en el moment que te la regalen, penses… “Ufff… esto donde lo pongo?”. És un significat molt diferent al que dona la RAE.

Aquest any hem decidit fer un amic invisible diferent!!! Un regal fet per nosaltres, amb les nostres propies mans, dedicant el temps necessari a aquest amic fantástic que ens hagi tocat, i omplint el nostre temps i la nostra manualitat amb tot el carinyo i l’amor possible!

Les premises son no gastar més de 10€ en material, i que no sigui un “pongo”, és a dir, que tingui alguna utilitat. Sembla una muntanya al principi. Quan agafes el paperet amb el nom de la persona que t’ha tocat, la muntanya es una mica més baixa. Quan busques idees i més idees per google, la muntanya és a part de més baixa, més petita. Quan decideixes el què faràs i compres el material, la muntanya és gairebé inexistent. Quan t’hi poses de ple, amb tota la taula escampada de coses, tots els colors, la goma, el llapis, la música de fons sonant… La muntanya s’ha transformat en un llac preciós i blau, un espai de benestar i relaxació.

Després del subidón, arriba el moment en el que acabes la obra d’art, i llavors, es barregen dos sentiments: la satisfacció (d’haver-ho acabat i veure que ha quedat molt xulo) i la nostàlgia (d’haver-ho difrtutat).

Si no sabeu que fer per l’amic invisible, us ho recomano!

O, si de cas, espereu al dia 18/12 (que és el dia en el que ens donem els regals), i segons el que em toqui rebre, us confirmo si us ho recomano o no!

 

 

 

 

Mama, ets única

Aquest post va dedicat a les mares (i a les iaies, evidentment, que al final, no deixen de ser també una mare!).

A les mares que tot t’ho diuen, que ho fan pel teu bé, que molesta… però que, en el fons; tenen raó.
A les mares que, per art de màgia, sense donar-li la més mínima pista del que passa; tot ho encerten.
A les mares que s’alegren increiblement moltíssim quan les vas a veure, i que de forma impulsiva i desmesurada, abans de marxar, et donen tot el que tenen al seu abast (i més!) perquè t’ho emportis i ho gaudeixis.
A les mares que pagaríen tot l’or del món perqué no arribés mai el moment de la despedida: Un moment molt tendre on, carinyosament, t’acompanyen a la porta, surten al replà (ajudant-te amb les bosses) a esperar amb tu que arribi l’ascensor, i quan arriba, esperen a que entris, i quan estàs dintre, esperen a que baixis, i quan estàs baixant, esperen a que desapareguis del tot, i quan has desaparegut del tot… Desapareix també un trosset petit del seu cor, i esperen amb il.lusió que torni a arribar el dia en el que de nou s’alegraràn increiblement moltíssim de que les tornis a visitar.

Carretera

Aquest matí m’ha passat una cosa molt extranya, que m’ha encantat.

Ahir van començar els “coles”, i amb ells, van començar també les caravanes. Doncs avui, en el trajecte cap a la feina, i just enmig d’un “parón-caravanil”, m’he parat a observar la cara de la gent. Hi ha gent que va molt estressada, canviant d’un carril a l’altra sense adelantar gens de recorregut. Hi ha gent que va molt adormida amb les marques del llençol encara a la cara. Hi ha gent que rondina i es fa mala sang per la impotencia de no poder apretar l’accelerador tant com voldría. I hi ha gent que és feliç, i va rebossant felicitat i contagiant-la a qui es vol empapar.

Ha sigut concretament un camió, que estava en el carril de més a la dreta possible. No tenia cap pressa. Portava un llibre, i com que alló estava paradíssim, l’estava llegint a sobre del volant. Jo el mirava de perfil, perqué estava un carril més a l’esquerra, i m’he quedat mirant-lo sense poder apartar la vista, perqué portava un nas de pallasso!

I com que el vermell es el color que més es veu, m’he fixat primer amb el nas de pallasso, però no s’acaba aquí la descripció. També portava unes ulleres enooormes de color fucsia amb brillantets. I no eren enooormes de les que es porten avui dia grans… Eren enooormes en plan “pepe gafez-que-mala-zueeerte-chato!”.

En aquell moment, ell ha notat la meva mirada, ha aixecat la vista del seu llibre, i m’ha mirat directa. Llavors m’ha senyalat amb el dit, obrint la boca teatrelitzant sorpresa, i m’he hagut de riure.

Ell ha sigut conscient de que tenía la meva atenció captada, i ha començat a gesticular de forma molt còmica, posant-se les mans al cap veient la gran caravana que teníem per tot el voltant. Se’n enfotía! Jo no podia treure’m el somriure de la boca.

El meu carril ha començat a accelerar, i m’ha fet molta pena perdre’l del meu costat. Aquest tipus de persones, son les que a tothom vol tenir aprop.

Gimnás!

Mai es pot pensar res de forma rotunda, ni dir “aquí no penso tornar”, ni “aixó no ho tornaré a fer”. El mon, al ser rodó, dona moltes voltes!!!

Fa 3 anys que intento apuntar-me a un gimnás. Un cop fins i tot em vaig comprar els pantalons, les bambes i la motxilla, però després no em vaig arribar a apuntar. Pensava… Xenia, no hi anirás!!! I clar, amb aquest pensament no es pot anar gaire lluny…

Saps quan et falta només “un pequeño empujoncillo”? Doncs la setmana passada, el vaig tenir. Una super oferta amb el preu em va fer pensar… Bueno si no hi vas, només perds 22€ (i no 60€ com em va passar l’altre cop!). I sabeu que??? Que estic super contenta!!! Ja no me’n recordava de la sensació que té un després de fer esport. Brutal! Una cosa es que t’ho recomanin (tothom ho recomana fer esport), però l’altra cosa és sentir-ho.

Visca la crisis! I visca les super-ofertes! I visca fer ja d’una vegada per totes, les coses que fa 3 anys que vols fer!

Sorpresa

P- UUUUH PEEERO QUE ES AIXÒ???”
Acaba de dir el pastelito, que està a la galería… Jo que estic al menjador, m’espanto. L’ultim cop que va dir aquesta frase, teníem una “cucaracha” del tamany d’un dit gros del peu, ofegada al cubell de fregar. Era tant gran la tía, que tenia fins i tot la boca oberta. Fastigós, molt sorprenent. Tant, que no la vam treure fins passats 4 dies perque tothom la veiés.
X- “Que passa pastelito???”
P- “Mira! Que es aquesta pilota???”
I em treu una pilota, que més que pilota, té forma d’una gran patata imperfecta d’aquestes plenes de bonys, però gran. Molt gran!
X- “No ho sé, seràn kleenex, no?”
P- “Home però… tants? Ademés… Mira… És com negre per dintre”
I comença a obrir la patata imperfecta…
X- “Doncs no ho sé… Fa pudor?”
P- “Mmm… No… Aaala, mira… (llegeix) juuunio… Ostiii!!! Es el contracte que havíem perdut!!”
Jajaja! Resulta que hem llogat una casa rural per passar les vacances aquest estiu, i havíem perdut el contracte… Doncs ja està, ja l’hem trobat!!! :D

Peus

És com tot. Escriure es brutal, però només quan un té ganes d’escriure.
Ara fa més de 2 hores que tinc les maquetes davant, i m’he d’inventar un “peu de página” per cada página doble. Potser si fos un catàleg de serveis (tipu massatges, activitats, restaurants, etc…), em sería més fàcil. O potser no, no ho sé. Però resulta que es un catàleg de paper de wc, detergents, aigues, cafeteres… bolis, arxivadors, llibretes, carpetes, correctors… És molt complicat! “Correctors: Rectificar es de sabios!”.
No hi ha res com menjar quan un está afamat, dormir quan un es mor de son, i escriure quan un té ganes.

Bus

5:45h. Sona l’alarma. Yujuuuuuuuuuuuuu!! Marxeeeeeeeeeem!!! Quanta son i quanta felicitat. Una barreja extranya que nomé s’experimenta abans d’un viatge. Quan ets més petit, potser també abans d’una excursió o unes colonies.

6:00h. Surto de la dutxa i desperto a la Elsi.

6:15h. Surt la Elsi de la dutxa i ens acabem de fer les maletes.

6:30h. Sortim per la porta de casa. La Elsi gira cap a l’esquerra amb la intenció d’anar cap a la parada de taxis, i jo giro cap a la dreta amb la intenció d’anar cap a la boca del metro. Discutim mentre ens dirigim a la parada de taxis. Quan arribem fins on está el taxista, discutim més (ell ens mira sense sortir del taxi), i decidim, contra la voluntat de la Elsi, que agafem el metro.

6:45h. Ara em començo a sentir una mica culpable, i no paro de mirar el rellotge per veure quina hora es. Anem en silenci. Jo crec que arribem bé, el bus surt a les 7:15h.

7:00h. Perfecte! Ja estem a l’estació del nord! Anem a “informació” perque ens indiquin desde quina plataforma surt el bus. Em demana el bitllet, i quan l’estic treient i posant a sobre del taulell… Me’n adono de que per algún motiu que desconec, hi apareix la paraula “sants”. La noia del punt d’informació agafa el telèfon. Truca, i abans de penjar, que es quan jo he pogut activar l’antena, diu “vale vale, gracias”. Que passaaa???

7:02h. “Este bus acaba de salir, salía a las 7:00h desde la estación del norte, y a las 7.15h de Sants, si correis, tal vez llegais.”. Merda!!! No li donem ni les gràcies a la pobre dona, perque ara tenim algo molt més important a fer… Un taxiiiiiiiiiiiiii!!! “¿¡¿¡Donde hay un taxi?!?!”. Li pregunto a un segurata, o poli, o no se que era, però portava un gos. “Pues… en la calle!”. Osti es veritat, que encra estem dintre de les plataformes. Cooooooooooorre!!! Aqui!!! Aquest mateix!! Obrim la porta, i l’home amb una pachorra que te cagas, es gira (però no es gira només amb el cap, no… amb tot el tronc, com si tingués tortículis), ens mira amb els seus ulls petits, junts i protegits amb unes ulleres, i ens diu: “Tenéis que coger el primer taxi de todos, hay que seguir un orden”. Osti doncs mira, no et diré que me’n alegro perque tinc pressa… Però vale, anem al primer a veure si tenim sort, i en comptes d’orxata té una mica de sang!

7:06h. Arribem al primer de la fila. És un noi jove, forçut, i tatuat. “Vamos a sants, tenemos que llegar a las 7.15h!”. Ens mira, i diu… “Lo intentaremos…”. No sona gaire convincent, però no tenim més opcions. Ho provem. Semafors, cotxes, més semafors… Quins nervis. Ara si que anem callades. Ja ho deia ella que haviem d’agafar un taxi… Em sembla que ja he perdut la veu i el vot per tot el cap de setmana! Però com es que no ens haviem adonat de que posava Sants als bitllets? Ademés els haviem imprés totes dues, per duplicat… Tant se val, hem d’arribar. Em sento com els concursants de Pekin Express, amb la diferencia que nosaltres no guanyarem diners, com a molt, els perdrem si hem de comprar un bitllet nou.

7:15h. Ja estem arribant! El taxi encara no ha parat, pero jo ja m’he tret el cinturó i tinc la porta una mica oberta. Quan para, surto pitant. La Elsi paga, i també surt pitant. Encara está aquí! Em sembla que es aquest. “Este bus va a bilbao?”. “Uy, por qué poco os ha ido, ya nos íbamos!!!”. Estem salvades, contentes, i cansades. Comença el viatge.

BBK

Alarma per demà: 5:45h.

Uf, que aviat!!! És molt aviat!!! No sé ni si em podré posar les lentilles. Quan tinc tanta son, és impossible, es com si l’ull em digués… “Ei, deixa’m en pau que estic adormit!!! No vull res!!! Fora!!!”. Parpallejes un cop, i… plup!!! La lentilla a la pica.

Quins nervis!!! M’he de desfogar a aquí perqué ja estic farta de cridar-li a la orella a la Elsi: “Que demà marxeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeem!!”. I m’imagino que ella encara està més farta de mi! Però es que… demà marxem!!! A les 7h del matí surt el bus desde l’estació del Nord cap a Bilbao! I jo encara no m’he fet la maleta!!!

Cooooooooooorre!!! Sintetitza!! Ràpid! Poca cosa! Lo imprescindible! Deixa’m calcular… 4 dies… 4 calces… 4 samarretes… 1 pantalò tejano (todoterreno)… 1 toballola petita… el sac de dormir… 1 polar… la crema solar… 1 pijama… 1 xancles (mai se sap com serán les dutxes)… 1 tenda doble d’acampada… 1 asterilla… 4 mitjons… Ok. Demà quan m’hagi rentat les dents, posat el desodorant, i pentinat… Acabaré de fer el neceser.

Marxem al BBK live. Sálvese quien pueda. Ens llegim dilluns!

Que passeu un bon cap de setmana!!!