Arxiu de la categoria: Coses de la vida

La queixa és com una gavia

Hi havia una vegada, un home que es deia Jaume i que vivia sol, amb la  grata companyia del seu rossinyol cantaire. Era un rossinyol molt i molt alegre que cantava dia i nit alegrant totes les habitacions del pis en el que vivien.

 

Un bon dia assolellat de juliol, en Jaume va decidir treure la gavia al petit balcó que hi havia al pis, perquè al rossinyol li toqués una mica el sol i pogués gaudir del aire fresc del carrer. En aquell moment, un colom que l’observava desde l’arbre de davant, va volar fins al balcó, va caminar fins a la gavia, va parlar amb el rossinyol, va marxar, i el rossinyol va deixar de cantar.

 

En Jaume, al veure tota l’escena, es va preocupar i va preguntar un cop i un altre al rossinyol perquè havia deixat de cantar, però el rossinyol no contestava. Li va posar més menjar, li va posar més aigua, fins i tot el va portar al veterinari. No hi havia cap explicació, no estava malalt, no tenía gana, i tampoc tenía set. Només li quedava una opció: anar a veure al Rei Salomón.

 

El Rei Salomón, era un rei molt poderós perquè podía comunicar-se amb tots els animals del món, de manera que va agafar la gavia amb el seu rossinyol, i li va fer aquesta consulta: “Podría preguntarli al meu rossinyol perquè ha deixat de cantar?”.

 

El Rei Salomón li va preguntar al rossinyol, en el idioma dels ocells, perquè havia deixat de cantar, i el rossinyol li va dir: “Jo abans era un ocell lliure, volava i volava pel cel, fins que un dia, em van caçar i em van posar en una gavia. En aquell moment em vaig començar a queixar dia i nit perquè em tornessin a deixar lliure, fins que un dia, un colom va venir al balcó i em va dir que els laments que expresso son els que em fan estar aquí dintre tancat, i vaig decidir no tornar-me a queixar mai més.”

En Jaume, va decidir deixar el seu rossinyol en llibertat.

Arbre de Nadal

Arbre de Nadal

L’altre dia em ve el Jan tot emocionat a casa, dient que han après una cançó nova: L’arbre de Nadal.

Sempre que ve tan emocionat per una cançó, la busquem a Internet. Normalment a YouTube estan totes. Totes… menys el coi de cançó de l’arbre de Nadal. Com que mai s’en recorda de la lletra ni de res, començo a buscar “Arbre de Nadal” , i a posar-li totes les cançons que trobo… i res. Cap és la cançó que han cantat al cole. Llavors començo a buscar variacions… penso a veure si és la de “Oh, arbre Sant”, però tampoc. No hi ha tu tia.

…i el Jan enfadat perquè no trobem la cançó “tan divertida”…

Vaig estar com tres quarts d’hora buscant la cançó dels nassos, escoltant vídeos i més vídeos de pares que graven als seus fills cantant, d’obres de teatre de nens de primària, i de tota mena de cantajuegos, grups d’animació infantil i tot el que se’m passa pel cap. I res. I el Jan cada cop més frustrat.

Passo a interrogar-lo, a veure si se’n recorda d’alguna cosa més de la cançó… com continua o algo… lo que sigui… el ritme? Ni idea? La lletra? Ni idea.. Alguna paraula? Alguna cosa que digui la cançó??? Una pista, si us plau!!

I sí… finalment se’n recorda. “Algo t’una tia Pepa”… Tia Pepa??? La mare que el va parir! Hahaha!

Arbre de Nadal,
Matarem al Gall,
I a la tia Pepa…
N’hi donarem un tall.

Tingues fills i estaràs distret.

 

Bici el·líptica

Bici el·líptica

Va arribar divendres, i fins diumenge encara tenia agulletes només per muntar-la. No se perquè, però em pensava que tot plegat seria més fàcil. Però res més lluny de la realitat, em va costar un huevo. Si mai heu muntat un moble de IKEA, no és RES comparat amb una bicicleta el·líptica del Decathlon. Les instruccions són de pena. No s’entén cap dibuix, perquè els cargols i les rosques els fan tant petits que tots semblen igual.

En fi, espero que ara l’amortitzem fent molt d’exercici. Ja us explicaré. La Xènia diu que la que van comprar la van muntar, i encara està allà, fent de florero. Un florero molt gros, això sí.

Carretera

Aquest matí m’ha passat una cosa molt extranya, que m’ha encantat.

Ahir van començar els “coles”, i amb ells, van començar també les caravanes. Doncs avui, en el trajecte cap a la feina, i just enmig d’un “parón-caravanil”, m’he parat a observar la cara de la gent. Hi ha gent que va molt estressada, canviant d’un carril a l’altra sense adelantar gens de recorregut. Hi ha gent que va molt adormida amb les marques del llençol encara a la cara. Hi ha gent que rondina i es fa mala sang per la impotencia de no poder apretar l’accelerador tant com voldría. I hi ha gent que és feliç, i va rebossant felicitat i contagiant-la a qui es vol empapar.

Ha sigut concretament un camió, que estava en el carril de més a la dreta possible. No tenia cap pressa. Portava un llibre, i com que alló estava paradíssim, l’estava llegint a sobre del volant. Jo el mirava de perfil, perqué estava un carril més a l’esquerra, i m’he quedat mirant-lo sense poder apartar la vista, perqué portava un nas de pallasso!

I com que el vermell es el color que més es veu, m’he fixat primer amb el nas de pallasso, però no s’acaba aquí la descripció. També portava unes ulleres enooormes de color fucsia amb brillantets. I no eren enooormes de les que es porten avui dia grans… Eren enooormes en plan “pepe gafez-que-mala-zueeerte-chato!”.

En aquell moment, ell ha notat la meva mirada, ha aixecat la vista del seu llibre, i m’ha mirat directa. Llavors m’ha senyalat amb el dit, obrint la boca teatrelitzant sorpresa, i m’he hagut de riure.

Ell ha sigut conscient de que tenía la meva atenció captada, i ha començat a gesticular de forma molt còmica, posant-se les mans al cap veient la gran caravana que teníem per tot el voltant. Se’n enfotía! Jo no podia treure’m el somriure de la boca.

El meu carril ha començat a accelerar, i m’ha fet molta pena perdre’l del meu costat. Aquest tipus de persones, son les que a tothom vol tenir aprop.

Feines

He treballat de taaantes coses… que sempre he volgut fer un llistat i mai he trobat el moment… a veure si em surt tot:

  1. Programador de webs
  2. Professor de JavaScript
  3. Monitor d’Esplai
  4. Animador infantil
  5. Dissenyador Flash
  6. Gerent de Resturant
  7. Caixer (de caixa d’Estalvis)
  8. Professor de informàtica
  9. Venedor de pisos (Don Piso)
  10. Gerent d’una empresa d’excavacions
  11. Escriptor
  12. Guionista, tècnic de so i locutor de ràdio
  13. Socorrista
  14. Consultor de Marketing Online
Em deixo alguna cosa… ja aniré ampliant…. i cada professió es mereix un post… ja els aniré penjat ;)

Bus

5:45h. Sona l’alarma. Yujuuuuuuuuuuuuu!! Marxeeeeeeeeeem!!! Quanta son i quanta felicitat. Una barreja extranya que nomé s’experimenta abans d’un viatge. Quan ets més petit, potser també abans d’una excursió o unes colonies.

6:00h. Surto de la dutxa i desperto a la Elsi.

6:15h. Surt la Elsi de la dutxa i ens acabem de fer les maletes.

6:30h. Sortim per la porta de casa. La Elsi gira cap a l’esquerra amb la intenció d’anar cap a la parada de taxis, i jo giro cap a la dreta amb la intenció d’anar cap a la boca del metro. Discutim mentre ens dirigim a la parada de taxis. Quan arribem fins on está el taxista, discutim més (ell ens mira sense sortir del taxi), i decidim, contra la voluntat de la Elsi, que agafem el metro.

6:45h. Ara em començo a sentir una mica culpable, i no paro de mirar el rellotge per veure quina hora es. Anem en silenci. Jo crec que arribem bé, el bus surt a les 7:15h.

7:00h. Perfecte! Ja estem a l’estació del nord! Anem a “informació” perque ens indiquin desde quina plataforma surt el bus. Em demana el bitllet, i quan l’estic treient i posant a sobre del taulell… Me’n adono de que per algún motiu que desconec, hi apareix la paraula “sants”. La noia del punt d’informació agafa el telèfon. Truca, i abans de penjar, que es quan jo he pogut activar l’antena, diu “vale vale, gracias”. Que passaaa???

7:02h. “Este bus acaba de salir, salía a las 7:00h desde la estación del norte, y a las 7.15h de Sants, si correis, tal vez llegais.”. Merda!!! No li donem ni les gràcies a la pobre dona, perque ara tenim algo molt més important a fer… Un taxiiiiiiiiiiiiii!!! “¿¡¿¡Donde hay un taxi?!?!”. Li pregunto a un segurata, o poli, o no se que era, però portava un gos. “Pues… en la calle!”. Osti es veritat, que encra estem dintre de les plataformes. Cooooooooooorre!!! Aqui!!! Aquest mateix!! Obrim la porta, i l’home amb una pachorra que te cagas, es gira (però no es gira només amb el cap, no… amb tot el tronc, com si tingués tortículis), ens mira amb els seus ulls petits, junts i protegits amb unes ulleres, i ens diu: “Tenéis que coger el primer taxi de todos, hay que seguir un orden”. Osti doncs mira, no et diré que me’n alegro perque tinc pressa… Però vale, anem al primer a veure si tenim sort, i en comptes d’orxata té una mica de sang!

7:06h. Arribem al primer de la fila. És un noi jove, forçut, i tatuat. “Vamos a sants, tenemos que llegar a las 7.15h!”. Ens mira, i diu… “Lo intentaremos…”. No sona gaire convincent, però no tenim més opcions. Ho provem. Semafors, cotxes, més semafors… Quins nervis. Ara si que anem callades. Ja ho deia ella que haviem d’agafar un taxi… Em sembla que ja he perdut la veu i el vot per tot el cap de setmana! Però com es que no ens haviem adonat de que posava Sants als bitllets? Ademés els haviem imprés totes dues, per duplicat… Tant se val, hem d’arribar. Em sento com els concursants de Pekin Express, amb la diferencia que nosaltres no guanyarem diners, com a molt, els perdrem si hem de comprar un bitllet nou.

7:15h. Ja estem arribant! El taxi encara no ha parat, pero jo ja m’he tret el cinturó i tinc la porta una mica oberta. Quan para, surto pitant. La Elsi paga, i també surt pitant. Encara está aquí! Em sembla que es aquest. “Este bus va a bilbao?”. “Uy, por qué poco os ha ido, ya nos íbamos!!!”. Estem salvades, contentes, i cansades. Comença el viatge.

Escriure

“M’encanta escriure”. M’ho ha dit la Xènia fa una estona en un mail. “I a mi també”, he pensat. I tant que m’agrada!

Cada escriptor te la seva propia metodologia. Jo, quan començo a escriure un llibre, primer necessito saber que tindré temps per escriure’l tot. Un pont, unes vacances, un any sabàtic… el que sigui, però he de saber que no el deixaré mitges.

Després em faig un esquema de com anirà la cosa. Un esbós molt lleuger, tan sols un “índex” en el que resumeixo el capítol en una linea o idea, i m’asseguro que la hitòria té un bon equilibri i ritme.

I començo a escriure….

Ah, sí… escriure és com una mena de màgia. Tan sols has de decidir el que vols que passi, i en el teu petit univers, passa. Un univers sense normes, en el que tot pot passar. Només ho has d’escriure. I automàticament, tot passa. Si vols un personatge lleig i dolent que viu en un apartament tronat de Vilassar de Mar, el tens! Si vols un cargol content que viu a un bosc amb la idea de muntar un circ, també el tens. I si vols una top model que després de esnifar la seva enèsima ralla de coca té una revelació i es fa budista, també la tens. Tan sols has de pensar i escriure.

I tot raja…

I tant que raja. Els personatges cobren vida i van sols. Jo en realitat només escric el que està passant, el que cada personatge fa en cada moment, segons la seva forma de ser. Quan escric, descobreixo la escena mentre passa, al igual que el lector. Els meus personatges van sols, jo només els “deixo fer”. I escric, i escric… no és estrany veure’m fer cares rares mentre escric. M’enfado, somric, “frunzo el ceño”, etc. I es que quan els meu personatges viuen emocions, jo també les visc… :)

Durant les temporades d’escriptura, no tinc horaris… em llevo a les 5 del matí, o me’n hi vaig a dormir… tan se val. Ell meu dia no té horaris… quan escric. :)

…seguirá!

BBK

Alarma per demà: 5:45h.

Uf, que aviat!!! És molt aviat!!! No sé ni si em podré posar les lentilles. Quan tinc tanta son, és impossible, es com si l’ull em digués… “Ei, deixa’m en pau que estic adormit!!! No vull res!!! Fora!!!”. Parpallejes un cop, i… plup!!! La lentilla a la pica.

Quins nervis!!! M’he de desfogar a aquí perqué ja estic farta de cridar-li a la orella a la Elsi: “Que demà marxeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeem!!”. I m’imagino que ella encara està més farta de mi! Però es que… demà marxem!!! A les 7h del matí surt el bus desde l’estació del Nord cap a Bilbao! I jo encara no m’he fet la maleta!!!

Cooooooooooorre!!! Sintetitza!! Ràpid! Poca cosa! Lo imprescindible! Deixa’m calcular… 4 dies… 4 calces… 4 samarretes… 1 pantalò tejano (todoterreno)… 1 toballola petita… el sac de dormir… 1 polar… la crema solar… 1 pijama… 1 xancles (mai se sap com serán les dutxes)… 1 tenda doble d’acampada… 1 asterilla… 4 mitjons… Ok. Demà quan m’hagi rentat les dents, posat el desodorant, i pentinat… Acabaré de fer el neceser.

Marxem al BBK live. Sálvese quien pueda. Ens llegim dilluns!

Que passeu un bon cap de setmana!!!

El gondolero

Avui al “curset de negociació”, altrament dit “cursillo de negociación” (que em sona millor perqué és com li dic sempre, estigui parlant en l’idioma que estigui parlant), just quan estàvem treballant les necessitats que té cadascuna de les parts a l’hora de negociar… Ens ha explicat un conte que m’ha encantat. Es diu “el gondolero”.

A Venècia, al costat d’un canal, treballava el nostre gondolero. Aquell matí, estava assegut a terra, en un racó del carrer on tocava el sol de ple. Tenia els ulls tancats, i un ampli somriure a la boca. La temperatura era ideal.

Un empresari català, que havia anat a Venècia a celebrar el seu viatge de noces, el va veure allà assegut, molt aprop del canal, i molt aprop també d’una gòndola buida. L’empresari i la seva recent dona, es van acostar al nostre gondolero, i aquest, va obrir els ulls sorprés, i els va saludar amablement.

– Hola bon dia!!!

– Molt bon dia! Que la porta vosté aquesta gòndola?

– Si, i tant! Els agradaría pujar a fer un passeig?

Van pujar, i un cop a sobre, l’empresari recorda lo complicat que és trobar un gondolero lliure a Venècia, i de sobte, se li acut un gran suggeriment per fer al nostre gondolero.

– Escolti, vosté hauria de posar-se al vell mig del passeig en comptes de seure en un racó del carrer.

– I perquè hauria de fer això?

– Perquè d’aquesta manera, estaría més a la vista de tothom, i tindría molta més feina.

– I perquè vull tenir més feina?

– Home doncs per guanyar més diners i poder viure millor.

– I perquè viuria millor?

– Perquè podria comprar-se moltes gòndoles, i contractar a gent que treballés per vosté, de manera que vosté no hauria de treballar i podría estar a la piscina que hi hauría al jardí de la seva nova casa, estirat, prenent el sol.

– Prendre el sol m’encanta! De fet, es el que ja estava fent just abans de que vostés vinguessin :)

Això és post “Imatge”. A veure com queda :)

Rajola Déu vos guard!

Doncs tampoc ho veig taaaant diferent… no sé, no sé… apart del subtitol… Aquestes coses tant modernes, després no els hi acabes de trobar el què… no hi ha res com lo de tota la vida!!