Categories
Coses de la vida

CAMINO

Estreno secció “Coses a Fer” amb un tema que tinc pendent. I es que ja porto 3 anys preparant-lo i cada vegada ho tinc que anular per alguna cosa o altre! Ladies and gentleman, estic parlant del mítiquissim CAMINO DE SANTIAGO. Aquest estiu em va fer molta ràbia, perque deu dies abans de marxar, els del banc (treballava en un banc, jo) em van canviar les dates de les vacances. Així vaig tenir que deiar penjades a les dues persones que anaven amb mi, i van tenir que anar soles. I pel colmo, es van enfadar entre elles. O sigui que AQUEST ANY SI! Xènia, estàs convidada, of course! 15 dies de camino. El plan? El que sigue:

  • Llevar-se aviat!
  • Caminar! Apa, fins al poble que trobem allà al migdia!
  • Menjar!A la tarda, turisme rural, per veure els habitants i fauna autòctona
  • Preparar ruta del dia seguent, fer el burro, desafinar cançons i…Dormiiiiiiiiiiiiir

Evidentment, aquí falta un fotimer de coses, com riure, parlar, filosofar, vacilar, cridar, cantar, caminar, cansarse, saltar, fotografiar, bloguejar

Categories
Coses de la vida

RACC

– Ahhh… però no era dilluns?
– No, no… vam quedar avui divendres a les 10:30
– Ah… doncs mira, jo tenia apuntat el dilluns a les 10:30… segurament se’m ha traspaperat.. que fem doncs? Quedem per un altre dia?
– A veure, un moment… si, el dilluns a les 10:30 doncs.
– Merciiiii

The moraleja? No vagis a dormir a les 5:00 si t’has de llevar aviat… úù

Jun!

Categories
Coses de la vida

Setmana completa

Sóc d’una manerota… com que aquest pont estava molt avorrit, i tenia poca feina, m’he entretingut a enviar curriculums a ofertes d’Infojobs. Em vaig anar animant, animant, i vinga a enviar! I ara, apa… tots truquen. I claro, no els hi diré “es que lo envié porque m’aburria“… o sigui de tinc entrevistes de feina tota la setmana…

Demà vaig al RACC… -_-’ Anda que també… ja m’explicaràs que hi pinto al RACC. Ara sóc profe d’Informàtica i de Gestió Empresarial, i la oferta del RACC, era per anar a vendre seguros en Stands als grans magatzems rollo HIPERCOR-compre-bien-para-vivir-mejor. Ja em veig al costat d’un Papa Noël amb una barba que li cau i una campana… HOW HOW HOW… en fin… ja veurem com va.

Aquests dies estem tots molt gastadors… pero es que no se com m’ho faig que gasto en tot! Vaig demanar a la Ford que m’instalessin gratis un Manoslibres, com a l’anunci de “LUISETEEEEE”… però resulta que amb el mòbil que tinc ara, no va. Jo que em volia estalviar els diners del Manoslibres, ara m’els gasto en un móbil nou. Soc molt pràctic jo, eh?

En fin, ke le vamos a asé… apa, deixo el vicio blog per un rato.

Jun!

Categories
Coses de la vida

Dit i fet!

També es podría haver DIT així de fet, pero crec que “deu vos guard” fa més… fa més nostre, té més història, és més adient! (Per dir-ho… diccionariament parlant).

I parlar del passat és fer-nos vells. Diuen que quan mires més endarrera que endavant… és senyal de vellesa (amb v baixa) (-perquè baixa s’escriu amb b alta? Pel mateix motiu que tot junt s’escriu separat i separat s’escriu tot junt! A que sí Jun? jaja-), i… res això, que també els lax diuen que “el passat és plé i el futur és buit”, i com que aquest blog és nou… està buit, i com que està buit, l’omplirem amb fets, situacions, anècdotes, històries, etc… del futur.

Un FET. Passar del pensar al fer. Que curt que es veu, però… que pocs cops s’arriba ! Senyors i senyores… ladies and gentelmans… Aquí tenim el fet. Mola arribar al fet. Jo avui concretament he tingut un pensament… Sí, un pensament que no he fet. Pero saps què? Ho faré demà. Si ho faig… us explico què he fet !

Nanit! Felicitats! Benvinguts! I fins aviat! :D

Categories
Coses de la vida

A sus ordenes mi general

Pujo al tren. Tot el vagó buit. M’assec. Poso els peus al seient de davant. Arribem a l’Hospitalet, on sempre canvien el conductor. Penso… baixa’ls que et diràn algo.

No ho faig. Penso… si em diuen algo els baixo. Amb l’esperança de que no ho facin, clar. No ho fan. Arribem a Sants. Osti aquí puja molta gent. Weno, hi ha tot el vagó buit. Segueixo sense baixar-los. Pujen 3 o 4 persones. S’asseuen.

Jo feliçment, llegeixo el llibre tota concentrada, fins que una veu em desconcentra: Algú dels que s’havien assegut estava de peu al costat meu. Era un home. I amb un tó tot borde i despectiu em diu; “¡¿En tu casa también pones los pies sobre las sillas?!” Osti tu, com al cole quan, en una taula plena de guixades, en feies una més i et deia el profe; “a casa teva també pintes la taula?”, i tu pensaves… a casa meva les taules no són pintables, no estàn pintades, i sobretot… no són d’ús públic! Pero ves, no deies mai res perqué teníes totes les de perdre. Jo no en tenía cap de perdre ara, aquell home no tenía cap poder sobre mi. Tot i així no li he dit res, estava flipant amb les paraules que acabava de sentir. He baixat les cames.

L’home, esperant a que li contestés aquella pregunta tant estúpida, m’ha insistit ansiosament amb un “¡¿Eh?!”. Me l’he mirat, i seguidament he decidit que no valía la pena dedicar-li cap paraula, així que he baixat la mirada i he seguit llegint sense fer cap mena d’expressió amb la cara. L’home s’ha quedat 4 o 6 segons més allà de peu fins que ha entés que no rebría resposta per part meva. Llavors ha tornat a seure amb aquella dona tot dient-li “hombre ya… esta mierda-gente…”.

Més tard (com sol passar en gairebé totes les situacions), m’han vingut contestacions que podría haver fet servir en aquell moment. Desde la ironía (disculpeme usted, le pido perdón, yo no quería… me perdona? Si és necesario me pongo de rodillas), passant per contestacions incoherents (no señor, yo no tengo casa, vivo aquí en el tren), o arribant a plantar-li cara (¿eso también se lo diría a un drogata o a un pedazo de gorila? ¿o es solo a mujeres de menor edad que la suya sobre las que se cree que tiene algún poder?).

Pero mira… al final, i pensant-ho millor… Crec que he fet el que havía de fer. Primer, que el despreci més gran és el silenci. I segón que potser si haguessim entrat en una llarga discusió… l’hagués perdut o m’hagués acabat fotent un’ostia perquè era extremadament prepotent.

Categories
Coses de la vida

Típic primer post que no saps mai que dir…

Déu vos guard!

Faig masses coses, jo… he estat un grup d’animació infantil, he muntat una empresa de tecnologies (que per cert, molt bé no va acabar)… he fet de monitor (i de director) d’esplai, de webmaster… també he organitzat congressos, he treballat en banca, i he fet de professor, i monitor de menjador, he fet escalada i campaments… també he treballat en una empresa de construcció… he fet camps de treball a Barcelona (molt maco), i he tocat la guitarra sense cordes.

Un cop fins i tot vaig fer una obra de teatre… però això és tan sols una mica del que faig… faig masses coses… En fi, que una de les coses que he fet molts cops, és començar un blog. Dic començar perquè començar és lo fàcil… fins que ja no saps que dir. O et ratlles. O t’avorreixes. O al final el coneix massa gent i ja no saps que pots escriure-hi i que no…. aixx….

I després de molt de temps pensant en el tema (que he de dir que era una espinita clavada en el corasón) se’m va ocórrer una idea… un blog compartit. Així te com a més gràcia, no? Es així com més cuco, entre dos. Fa gràcia a veure que ha escrit l’altre, tu dius la teva, i mira, vulguis que no ma fa ilu. Total, que tot aquest rollo per dir que començo un blog, que espero que duri fins que s’acabi Internet.

Apa, fins aviat!

Jun!

PS: El layout és provisional, ehh… ja l’anirem canviant…