Arxiu de la categoria: Fets

Confiança

Aviam… Saps allò de que la confiança fa fàstic? Sempre havia pensat que era l’exageració més exagerada que existía. Que la confiança és una cosa que costa molt d’aconseguir, i massa valuosa com per posar-li darrera la paraula "fàstic". Vale, doncs fa dos dies que he canviat d’opinió.

Una trucada… "Ei Xènia, t’he de demanar un favor… Em pots deixar les dues últimes nomines?". PAM! Clar, al primer impacte, no reacciono… Al segon dic… Que dius, jo passo de tenir por ahi un pis al meu nom! (I més sense viure-hi dins). Ell em replica… No; aniría al meu nom, al teu no, és només pq amb les meves nomines només, veuen que no arribo per pagar el pis i no me’l donen… És només fins que trobi algú per compartir el pis, perquè és una gran oportunitat i no vull perdre’l. Vale, demà te les porto.

Penjo… Penso… Comento… I, finalment, reacciono (digue’m lenta). Per començar, només fa 3 mesos que conec aquest company. Per curiositat… ja li he hagut de deixar diners 2 cops. Per continuar, es fot merdes de tot tipus. I per acabar no tinc ni idea amb qui compartirà el pis en cas de que trobi a algú. Si no paguen, em vindràn a buscar a mi. No crec que fos només donar nomines. M’haguessin fet firmar en algun lloc. Les coses no són tant fàcils ni tant boniques, i a ratos ja se’ns complica prou la vida com per anar arreplegant complicacions extres.

"Nuko? Mira que no faré lo de les nomines, no te les dono". "¿Y eso?". "Perquè no vull constar a cap lloc, prefereixo no fer-ho, no t’enfadis".

No que va… Si es descuida llença al mercat un repelente contra Xenia’s. I es que em paro a pensar en tot això, i crec que la que s’hauria d’enfadar sóc jo amb ell, per haver tingut la poca vergonya de demanar-me una cosa així. Éls dones la mà, i se t’emporten sencera. I es que, realment, hi ha extrems on la confiança fa fàstic.

 

Una pudor a cremat…

Ahir em llevo (d’un bot ademés, perqué vaig canviar els punts estrella de la caixa per una radio-despertador-làmara, i fico perqué em soni el volum a tope, no fos cas que en aquell moment fiquessin una música fluixeta i relaxant i em quedés al llit dormint plàcidament, i clar, m’agafen uns atacs de cor…), em dutxo, em vesteixo, encenc el secador… I començo a sentir una pudor a cremat molt sospitosa.

De cop, desapareix. Que raro. Segueixo amb el secador, i no se sent més pudor. No li dono més importància. "Haurà sigut algun pèl que s’ha cremat", penso. Al rato… Agafo la pinta, i just al costat, algo negre. Rodó. Allargat. I jo sense lentillas. "Que és això?". EEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEECS!

Un bicho cremat i sucarrimat d’una banda, allargat, amb el cos pla, amb les potes força gordotas, amb com…  punxes, tronc i cap en dos "boles" diferents, i fastigós fastigós fastigós. Això si; mort. Estava mort. Ben mort. Jo crec que fins i tot es podria considerar "dissecat".

Com havia anat a parar a dins el secador?? Millor no preguntar. Pensarem que ve Halloween i ha sigut una broma.

 

Peculiar, l’agost.

Les vacances d’estiu són genials quan existeixen. Quan una fa la vida normal, és una porqueria l’agost. TOTHOM està de vacances; les botigues tanquen, els amics marxen fora, els serveis van com el cul, tot està revolucionat, tot és perdonable perquè "és agost".

Aquest any m’he quedat sense vacances. L’any passat les vaig tenir dobles, això va com va i s’ha d’acceptar tal i com ve (oi?).

Finalment he deixat la feina, i per sort o desgràcia, n’he trobat una altra. La intenció era agafar tot el mes sabàtic, abans de començar a buscar feina de nou, però una feina d’horari-sou-i-proximitat bona tampoc es troba tant fàcil, així que no he volgut deixar-la escapar. Encara estem fent formació i no he començat a treballar el que se’n diu treballar en sèrio, per tant, no sé ben bé on m’he ficat. Potser me’n arrepenteixo… O potser no… De totes formes la suerte está echada, i per bé o per mal, segur que dóna de si com per seguir omplint els apartats "feina" d’aquest Cuac.

 

Un gran dia! (el d’ahir)

Ai ai ai aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaai!!! Soc un desastre sense solució, ahir va ser un dia hiper-mega-super-importaaaaaant!!!! I jo m’en vaig oblidaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaar!!!

Tal dia com el d’ahir, 6 d’agost, va nèixer un solete, una estrella, un crack, un angelet, un artista, una persona estupenda que molts ja coneixem, i molts altres segur que tindrán la sort de coneixe’l algún altre dia;

MOLTES FELICITAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAATS JUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUN!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ets fantàstic, espero que mai se t’acudeixi canviar. Una abraçada molt forta!!!

 

LA XÈNIA JA TE CARNET!!

OLE, OLE OLEEEEE!!

LA XÈNIA S’HO HA CALLAT PERQUÈ ÉS AIXÍ DE MODESTA,
PERÒ AVUI S’HA TRET EL CARNEEEEEEEEET!!!

 

OLE OLE OLE I OLEEEEEE !!!

 

A LA

7a

 

(COM JO XD)

 

Jun!

Bona revetlla!

Al costat de la oficina hi tinc un pub. Els dijous i divendres a última hora, abans de tancar, sento la música com si estigués aquí dins mateix (comencen a preparar coses, netejar, o ves a saber què). Les parets són tremendament fines. "Un pub? Festa, borratxera… Qualsevol dia em vomiten aquí davant". Vaig pensar el primer cop que el vaig veure. I després de 3 mesos, efectivament. Va ser dilluns (clar). La potada estava davant del aparador, tot esquitxant generosament el vidre. No donaré detalls, però era d’un color com ataronjat fastigós i tenía grumitos. Ademés amb la calda, no us imagineu la peste que feia. Clar que lo pitjor no era això, sinó veure que cada gos que hi passava (just al costat del pub hi ha un veterninari), hi fotia el morro, ves a saber si per menjar-se algún grumito o per què. Eeeecsss! Prou que m’està agafant mal de panxa.

La cosa es que avui, com que és un dijous especial, doncs tinc la sensació de que es divendres, o dissabte (pq dissabtes tb em fan treballar), o no se, però és una sensació diferent a la resta de dijous. I he sentit una música com si estigués aquí dins. "Guaita els del pub" he pensat. Però als 10 minuts (digue’m àgil) he pensat… Si són les 11 del matí, com han de ser els del pub ja? Potser estàn fregant, preparant…". Llavors he sortit per veure si estaven o no (digue’m cotilla), i res, la persiana estava fins abaix de tot, però just al davant, al mig del carrer, hi havia un gitano amb un organillo i uns pedazo d’amplificadors per flipar. Jo alucino. Amb lo petit que és el poble, i n’està ple de gent així. Gairebé cada dia m’entren a la oficina; si no és per vendre’m ulleres Ray-Ban, és per vendre pijames, cd’s, brujitas de la suerte, i sinó colaborar amb nosequé deixant diners dins d’un pot. L’ultim cop, em venía cactus l’home. Viam que serà lo pròxim. A sobre es que quan els dius que NO, s’enfaden!

Amb lo de les Ray-Ban vaig caure (que vamos, es van quedar amb mi a base de bé; si et molesta el sol, te les poses, i encara et molestarà més!), però ja prou. Era una gitana, i quan li ho vaig pagar, em va començar a oferir colònies d’imitació buenas-bonitas-baratas, anells i pulseres d’or, i no se que més perqué ja ni l’escoltava. Quita, quita. Deixant de banda que no m’agrada gens l’or, no es plan de que se’m presenti cada setmana. Només falta que se m’enfadi perquè un dia no li compro i al següent m’apareixi amb tota la familia, saps? No, no, que aquesta gent… Estàn molt units, i la unión hace la fuerza.

Apa doncs, un petonás per tots, que tingueu molt bona revetlla, felicitats a tots els Joans, i… OSTI JUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUN! Tu al DNI tb et dius Joan, no?? Ja sé que és demà, però com que demà hivernaré tot el dia… MOLTES FELICITAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAATS!!!! I a gaudir la màgia de la nit, la festa, els petardos, i les coques! (Noies, a la merda el regim, que un dia és un dia, que carai!).

 

Aaargh!

Em fa molta ràbia, MOLTA!

Anuncien un parell o tres d’artistes que sonaràn en la pròxima mitja hora, i abans de que comencin cap dels esmentats, posen una cançó en català que, a diferència de totes les altres, MAI acaba. Sempre la tallen abans d’hora, però avui s’han passat!! Posen el Lluis Llach, i la cançó no ha aribat ni al "i així pren" que ja l’han parat!!! Amb lo emocionada que estava jo!! :_0

Molt malament. Vaig a veure si trobo la web de Cadena Dial i em deixen queixar-me en algún lloc on… serveixi d’algo. Tot i que de fé no en tinc gaire, ja t’ho dic ara. Treballar a Auna m’ha canviat la persona.

 

El primer cop

Sempre recordaré el primer cop que vaig empalmar. El primer cop que vaig passar la nit sencera desperta per anar a dormir quantothom es lleva.

Erem crios. Els mateixos que ens trobàvem cada estiu. Tots teniem casa (ademés igual perque eren totes adosades i idèntiques), però sempre estavem a casa del Goyo. D’aquesta casa en sortien 4 de la colla (2 germans i 2 germanes cosins entre ells). Suposo que era un dels motius. L’altre, era que aquesta casa seeempre estava plena de gent. Més que casa, semblava hotel. La familia tenia molts amics, i quan marxaven uns, arribàven uns altres. La porta del carrer maaaaaaaai dels mais estava tancada. Tothom era benvingut allà! Tothom menys la intimitat, clar. Tenien un tou de lliteres, a part de matalassos per dormir al terra (mínim 4!) i un sofà-llit al menjador.

Doncs un bon dia d’aquests, vam decidir empalmar tots junts en aquesta casa. Com que dins no hi cabiem, doncs al jardí! Vam idear una cabanya, vam localitzar colxonetes per no dormir sobre el terra dur, i vam pensar que podriem comprar galetes, patates i porqueries varies per ambientar la llarga nit. I com que diners no en teniem, vam decidir guanyar-los. "Farem pulseres i colònies!!". Tooota la tarda fent pulseres com cadascú bonament sabia, i lo de la colònia… Va ser ambientador al final, no fos cas que li sortís un berrugot o algo pitjor a qui es fiqués aquella substància…

Quina nit. Teniem por, fred, son, i mal de panxa del atracón. Algún s’adormía, i els altres el pessigàvem. La finalitat era aguantar tota la nit i tot el dia. En realitat alguns ho van aconseguir. Jo no podia recordar com havia arribat fins al llit de casa meva, ni en quin moment em vaig adormir, però el dia no el vaig aguantar ni de conya. La sensació de son, té alguna similitud amb la d’una borratxera. I no només ho dic per això, sinó per la de tonteries que vam arribar a dir aquella nit. Fins i tot vam fer confessiones i al dia seguent ens moriem de la vergonya. Va ser una nit molt extranya. La sensació va ser incategoritzable. Una nit màgica que no ens van deixar repetir mai més per culpa dels escàndols que muntàvem en els moments en que "sentíem sorolls" i ens agafava por…

 

En que pensen les dones

Hi ha dues maneres:

La millor, es fer-te la forta, i seguir en contacte amb ell, continuar compartint estones. Realment em va encantar veure’l, però, ara que? L’abalanxa de rallades em fa caure de cul a terra.

La pitjor, es treure’l de la meva vida i del meu cap a la força borrant-lo del MSN, borrant el seu telf., no pujant més al seu poble, i potser explicant-li el perquè de tot això. Diuen que ojos que no ven es corazon que no siente.

Però em sap molt de greu "matar-lo" així, perquè realment m’encanta. A part de que queda una mica raro això de "mira, m’agrades tant que no vull saber res més de tu". Després diuen que les ties som rares, i tindràn raó, però es que no suporto que m’expliqui que s’ha liat amb aquesta o que quedará amb aquella altra. I lo pitjor de tot, és aquella esperança que no marxa mai i que et fa veure fantasmes on no hi son. Xènia òstia, que no hi son!!!

Començo a pensar que la pitjor manera és en realitat la millor. No sé que fer. Això si que no s’arregla amb polvos. Com a mínim no els de talco. Puto Berti.